Principal

🏷 Retalls

📎 Óscar Alzaga: “La destrucción de los archivos policiales del franquismo fue un disparate de Martín Villa y Suárez”

Mi impresión es que quienes vienen del franquismo y no de la oposición democrática están muy satisfechos con la falsa tesis que flota en nuestro país sobre que la democracia nos la donaron los últimos hombres del franquismo, a la muerte de su caudillo. Para poder sostener esta falacia quemaron millones de documentos policiales sobre la sistemática represión que durante más de treinta años se aplicó a la oposición democrática al franquismo, que con el apoyo importantísimo de las potencias europeas —que narro en este libro— fue cambiando la visión de nuestra población sobre qué tipo de vida pública debíamos gozar los españoles. A quien lea esta obra le van a quedar pocas dudas de que la labor de la oposición democrática fue determinante del final de un franquismo incompatible con ser uno de los estados de Derecho que integran la Unión Europa de la que felizmente somos miembros.

📎 The invisible addiction: is it time to give up caffeine?

Els psicòlegs cognitius parlen de vegades en termes de dos tipus de consciència diferents: la consciència de focus, que il·lumina un únic punt focal d’atenció, cosa que la fa molt bona per al raonament, i la consciència de llanterna, en què l’atenció està menys enfocada, però il·lumina un camp d’atenció més ampli. Els nens petits tendeixen a mostrar consciència de llanterna; també ho fan moltes persones mitjançant drogues psicodèliques. Aquesta forma d’atenció més difusa es presta a la ment errant, a la lliure associació i a la creació de noves connexions, que poden alimentar la creativitat. En comparació, la gran contribució de la cafeïna al progrés humà ha estat intensificar la consciència de focus: el processament cognitiu centrat, lineal, abstracte i eficient més relacionat amb el treball mental que el joc. Això, més que res, és el que va fer de la cafeïna la droga perfecta no només per l’època de la raó i la Il·lustració, sinó també per a l’auge del capitalisme.

📎 José Moya Otero: La ideología del esfuerzo (2014)

Que l’esforç és essencial ho sap qualsevol que no hagi tingut la sort de nàixer en una família rica. Per això, paradoxalment, pregonen “la cultura de l’esforç” aquelles persones a qui tot el que és necessari els ha estat regalat. Necessiten el nostre esforç per a mantenir els seus privilegis, i que ens creguem que el fracàs serà culpa nostra, per no esforçar-nos prou. L’esforç a què apel·len és sempre l’esforç dels altres. N’hauríem de dir cultura de l’esforç aliè.

La ideología del esfuerzo es el caballo de Troya utilizado por las elites económicas, sociales y políticas en su rebelión contra cualquier forma de Estado o de gobierno comprometida con el bienestar de las personas. Una reacción frente a la hegemonía de la cultura de los derechos que, a su juicio, es la ideología de los perdedores.

📎 Nobody gives a hoot about groupthink

Més que millores objectives en el programari, les persones a càrrec de les organitzacions tendeixen a reclamar aquelles funcions i serveis que estan de moda en el sector. Baldur Bjarnason analitza breument dues d’aquestes modes.

  1. La col·laboració en temps real a la manera de Google Docs, amb activitat i identitats visibles per a tothom a cada moment. És a dir, amb tothom veient qui diu què i fent i desfent canvis —sovint repetint-se— simultàniament.

    Les conseqüències d’aquest disseny haurien de ser òbvies. L’opinió del grup convergirà en la de la màxima autoritat present… Però les parts interessades no demanen mai funcions de col·laboració basades en l’agregació dinàmica de contribucions independents. Perquè aquesta no és la moda. La merda de Google és la moda. Per tant, tenim col·laboració en temps real i treball improductiu a tot arreu.

  2. Els repositoris de dades compartits a la manera de Google Drive (o Dropbox, etc.). És a dir, jerarquies improvisades de deixalles imposades per algú, sense cap preocupació pels principis d’arquitectura de la informació o per l’opinió d’algun expert en aquest tema.

    L’alternativa és solucionar-ho de la mateixa manera que es va fer amb el correu electrònic: dades compartides, organització individual. No cal que sapigueu com organitzen el correu electrònic els vostres companys. Només cal saber que els arriba i que responen. El mateix s’aplica a la majoria de documents de treball. En la gestió d’informació personal (Personal Information Management, PIM), això sovint s’anomena “enfocament subjectiu d’usuari” (“user-subjective approach”).

📎 Timothy Morton: “Al hablar de ecología hacemos sentir a la gente estúpida y malvada todo el tiempo”

Vivim el final d’una època que ve de la revolució neolítica. “El capitalisme es un procés algorísmic, extreure vida de la biosfera de manera més i més eficient sense parar”. Caldrà creativitat per eixir-se’n. Deixar de parlar de naturalesa, per exemple, com quelcom a banda de nosaltres, o de sostenibilitat, perquè aquest sistema és insostenible. I al voltant de tot això, una part essencial de la nostra concepció del món està morint: la idea que els homes blancs manen de tot.

Si piensa en los estadios del duelo de Kubler-Ross, el primero es el shock, luego negación, negociación, enfado, depresión, aceptación. Ahora mayoritariamente los seres humanos están en modo de shock y negación sobre lo que sucede en el planeta, y necesitamos estar por lo menos en enfado.

Estamos congelados. No tenemos tiempo de estar en shock. El enfado estaría bien, arrestemos a todos los directivos de Exxon por mentirnos durante 50 años. Son culpables, mientras que los demás somos responsables.

A hores d’ara, el veritable trencaclosques no és si es va suïcidar, sinó per què, malgrat les proves aclaparadores que no va ser així, els biògrafs de Levi, Angier però també Ian Thomson (Primo Levi, 2002), persisteixen a creure que sí.

📎 Diego Gambetta, Primo Levi’s Last Moments (postscriptum, 21 d’abril de 2005)

En aquest blog: Els darrers moments de Primo Levi (28 de juny de 2004).

📎 L’impacte ambiental de l’edició digital

La investigadora i artista Joana Moll ens adverteix: «Ens han fet creure que internet és un núvol que hi ha al cel, quan en realitat són milers de cables i servidors que van per sota terra.» […] Segons el periodista Justin Delépine, un 45 % de la petjada energètica de l’entorn digital es pot explicar per la fabricació dels equips, i el 55 % restant, per l’ús que se’n fa.

📎 BBC Future: A neglected protein-rich ‘superfood’

“Superdensos en nutrients, una gran quantitat d’aliment en un paquet molt menut.” Per això, els insectes de granja podrien ajudar a afrontar simultàniament dos dels problemes més grans del món: la inseguretat alimentària i la crisi climàtica

L’agricultura és el principal impulsor de la pèrdua de biodiversitat mundial, i un dels principals contribuents a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. “Estem enmig d’una extinció massiva de biodiversitat i en plena crisi climàtica, i, no obstant això, al mateix temps, hem d’alimentar d’alguna manera una població creixent.”

📎 Craig Mod: The Healing Power of JavaScript

La programació com a forma de meditació. Valdria també per a altres formes d’escriptura reglada o restringida, que en lloc de “fer que passen coses” al món exterior, les gesten al món interior.

El codi calma perquè pot proporcionar control en moments en què el món pareix entrar en una espiral. Reductivament, la programació consisteix en petits trencaclosques que cal resoldre. No trencaclosques inerts en taules de saló, sinó trencaclosques que alenen amb una força vital sorprenent. Trencaclosques que fan que passin coses, que fan coses, que automatitzen el tedi o permeten la publicació de paraules arreu del món.