Principal


La vista cansada

retalls

📎 Nobody gives a hoot about groupthink

Més que millores objectives en el programari, les persones a càrrec de les organitzacions tendeixen a reclamar aquelles funcions i serveis que estan de moda en el sector. Baldur Bjarnason analitza breument dues d’aquestes modes.

  1. La col·laboració en temps real a la manera de Google Docs, amb activitat i identitats visibles per a tothom a cada moment. És a dir, amb tothom veient qui diu què i fent i desfent canvis —sovint repetint-se— simultàniament.

    Les conseqüències d’aquest disseny haurien de ser òbvies. L’opinió del grup convergirà en la de la màxima autoritat present… Però les parts interessades no demanen mai funcions de col·laboració basades en l’agregació dinàmica de contribucions independents. Perquè aquesta no és la moda. La merda de Google és la moda. Per tant, tenim col·laboració en temps real i treball improductiu a tot arreu.

  2. Els repositoris de dades compartits a la manera de Google Drive (o Dropbox, etc.). És a dir, jerarquies improvisades de deixalles imposades per algú, sense cap preocupació pels principis d’arquitectura de la informació o per l’opinió d’algun expert en aquest tema.

    L’alternativa és solucionar-ho de la mateixa manera que es va fer amb el correu electrònic: dades compartides, organització individual. No cal que sapigueu com organitzen el correu electrònic els vostres companys. Només cal saber que els arriba i que responen. El mateix s’aplica a la majoria de documents de treball. En la gestió d’informació personal (Personal Information Management, PIM), això sovint s’anomena “enfocament subjectiu d’usuari” (“user-subjective approach”).

📎 Timothy Morton: “Al hablar de ecología hacemos sentir a la gente estúpida y malvada todo el tiempo”

Vivim el final d’una època que ve de la revolució neolítica. “El capitalisme es un procés algorísmic, extreure vida de la biosfera de manera més i més eficient sense parar”. Caldrà creativitat per eixir-se’n. Deixar de parlar de naturalesa, per exemple, com quelcom a banda de nosaltres, o de sostenibilitat, perquè aquest sistema és insostenible. I al voltant de tot això, una part essencial de la nostra concepció del món està morint: la idea que els homes blancs manen de tot.

Si piensa en los estadios del duelo de Kubler-Ross, el primero es el shock, luego negación, negociación, enfado, depresión, aceptación. Ahora mayoritariamente los seres humanos están en modo de shock y negación sobre lo que sucede en el planeta, y necesitamos estar por lo menos en enfado.

Estamos congelados. No tenemos tiempo de estar en shock. El enfado estaría bien, arrestemos a todos los directivos de Exxon por mentirnos durante 50 años. Son culpables, mientras que los demás somos responsables.

A hores d’ara, el veritable trencaclosques no és si es va suïcidar, sinó per què, malgrat les proves aclaparadores que no va ser així, els biògrafs de Levi, Angier però també Ian Thomson (Primo Levi, 2002), persisteixen a creure que sí.

📎 Diego Gambetta, Primo Levi’s Last Moments (postscriptum, 21 d’abril de 2005)

En aquest blog: Els darrers moments de Primo Levi (28 de juny de 2004).

📎 L’impacte ambiental de l’edició digital

La investigadora i artista Joana Moll ens adverteix: «Ens han fet creure que internet és un núvol que hi ha al cel, quan en realitat són milers de cables i servidors que van per sota terra.» […] Segons el periodista Justin Delépine, un 45 % de la petjada energètica de l’entorn digital es pot explicar per la fabricació dels equips, i el 55 % restant, per l’ús que se’n fa.

📎 BBC Future: A neglected protein-rich ‘superfood’

“Superdensos en nutrients, una gran quantitat d’aliment en un paquet molt menut.” Per això, els insectes de granja podrien ajudar a afrontar simultàniament dos dels problemes més grans del món: la inseguretat alimentària i la crisi climàtica

L’agricultura és el principal impulsor de la pèrdua de biodiversitat mundial, i un dels principals contribuents a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. “Estem enmig d’una extinció massiva de biodiversitat i en plena crisi climàtica, i, no obstant això, al mateix temps, hem d’alimentar d’alguna manera una població creixent.

📎 Craig Mod: The Healing Power of JavaScript

La programació com a forma de meditació. Valdria també per a altres formes d’escriptura reglada o restringida, que en lloc de “fer que passen coses” al món exterior, les gesten al món interior.

El codi calma perquè pot proporcionar control en moments en què el món pareix entrar en una espiral. Reductivament, la programació consisteix en petits trencaclosques que cal resoldre. No trencaclosques inerts en taules de saló, sinó trencaclosques que alenen amb una força vital sorprenent. Trencaclosques que fan que passin coses, que fan coses, que automatitzen el tedi o permeten la publicació de paraules arreu del món.

📎 NFTs are a dangerous trap

Com la majoria de paranys, són misteriosos, després atractius i aleshores ja és massa tard.

Un NFT és un cofre del tresor digital, un símbol d’estatus i un article de valor aparent.

📎 Whistleblowers: Software Bug Keeping Some Inmates In Prisons Beyond Release Dates

Segons filtracions del departament de presons d’Arizona, centenars de presos que podrien optar a ser alliberats romanen a la presó perquè el programari de gestió de reclusos no sap interpretar la legislació vigent.

El programari va costar vint-i-quatre milions de dòlars, però no s’ha adaptat als canvis normatius. Mentre miren d’actualitzar-lo, l’administració intenta identificar un a un els presos que podrien eixir al carrer. A hores d’ara ja en són set-cents trenta-tres, però se suposa que n’hi ha molts més. De moment només s’estan beneficiant d’aquestes mesures aquells que ja sabien ells mateixos que hi tenien dret, o els qui tenen famílies que reclamen.

“Software is eating the world”, va escriure Marc Andreessen, no sense gola. Els processos se simplifiquen per mor de l’automatització, l’eficiència i raons més obscures, i tot això sovint té un cost.