Principal


La vista cansada

ressenyes

đź“– La máquina diferencial, de William Gibson i Bruce Sterling. El plantejament Ă©s interessant. Una ucronia steampunk: a l’Anglaterra victoriana, les recerques de Babbage i Ada Byron han donat peu a una edat d’or de la informĂ tica analògica, amb ordinadors de targetes perforades i animacions o powerpoints mecĂ nics amb pĂ­xels de fusta tintada. El primer ministre, cap del Partit Radical Industrial i bèstia negra de conservadors i ludites, Ă©s el pare d’Ada, Lord Byron, que no va morir a Grècia. TambĂ© hi ha cotxes de vapor, entre altres avenços, enmig d’una fosca intriga polĂ­tica i policial amb ramificacions internacionals.

Però arriba un punt en què els autors es cansen d’imitar les novel·les d’aventures del segle XIX i decideixen agafar una drecera. El lector, almenys aquest, ho agraeix. La miscel·lĂ nia final amb què s’afanyen a resoldre la trama inclou notĂ­cies breus, poemes, fragments epistolars… i em pareix molt mĂ©s reeixida que tots els capĂ­tols precedents junts.

📖 Gabriel García Márquez, Cien años de soledad. Un torrent d’imaginació narrativa. Em va fascinar fa trenta-cinc anys i m’ha tornat a sorprendre ara. Frases i situacions que recordava a mitges, o que ja no sabia on vaig llegir, com la revelació de Melquíades: «He muerto de fiebre en los médanos de Singapur».

đź“– Will Hunt, Underground: A Human History Of The Worlds Beneath Our Feet

El misteri —“tremendum et fascinans”— del subsol. Crònica personal d’incursions en túnels urbans moderns, antigues ciutats subterrànies i mines i cavernes arreu del món, amb generoses excursions pels dominis de l’antropologia i la psicologia recreatives.

Els llibres invisibles

Joan Perucho: Els homes invisibles (Comanegra, 2020)

Al febrer de 2014, quan vaig presentar La nit mil dos a CastellĂł, se’m va acudir ensenyar tres llibres amb la intenciĂł d’emmarcar la meva idea de la literatura i les meves aspiracions —la meva ambició— com a escriptor: els contes curts de La muralla china de Kafka, els poemes de Los conjurados de Borges i les proses de Diana i la mar Morta de Joan Perucho. Sabia que aquesta no era una de les obres mĂ©s celebrades de Perucho, i em pareixia —em pareix— que havia estat, fins i tot, menystinguda. A mi, tanmateix, em fascinaven el misteri, l’ambigĂĽitat i l’evocaciĂł poètica d’aquell estrany puzzle, que no ho deia tot i suggeria molt. Per això m’alegra tant que s’hagi tornat a reeditar, aquesta vegada amb tota la cura que crec que mereix, i acompanyat d’un altre tĂ­tol que tambĂ© es feia difĂ­cil de trobar: Cendres i diamants (el meu exemplar, aconseguit mitjançant una llibreria de vell, porta el segell dels Serveis Terriorials de Cultura).

En Els homes invisibles (Comanegra, 2020), s’hi recullen, doncs, formant una sorprenent unitat, el primer Perucho, de 1953, i el darrer, de 1989. EdiciĂł a cĂ rrec de JuliĂ  Guillamon i Jordi Puig i deliciĂłs epĂ­leg de Marina Espasa. Jo tambĂ© envege, com ella, qui pugui ara llegir per primera vegada aquestes pĂ gines extraordinĂ ries.

I deixa el lector a la vora de l’abisme, perquè acaba de veure l’invisible però tambĂ© tĂ© ganes d’un got de vermut.

đź“– Margaret Atwood, The Testaments. La visiĂł atroç d'El conte de la serventa deriva en aquest relat juvenil d’iniciaciĂł i alliberament.

đź“– Llegisc una novel·la que apareix al final d’una llista de les cent millors en llengua castellana i em pregunte com deuen ser les pitjors. O les no tan bones. O algunes altres de la mateixa llista.

Per a si mateix, pensĂ  TintĂ­n, hi havia al seu davant el record de l’amor i la sendera que floria.

đź“– Frederic Tuten, TintĂ­n al nou mĂłn.

Els personatges d’HergĂ© s’encreuen amb els de Thomas Mann en una altra muntanya mĂ gica i s’hi deixen enredar. En mala hora.

📖 Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. La suma de coneixements i la visió sinòptica resulten tan fascinants com inspiradores, tot i que en algunes pàgines deceben la lleugeresa i la superficialitat dels raonaments. El que em preocupa és adonar-me que en les poques àrees que conec una miqueta —bàsicament dues: big data i filosofia de la ment—, fa afirmacions més que qüestionables.

📖 Llegint la biografia que li dedica, em fa l’efecte que Miguel Dalmau no necessitaria el tractament hormonal amb testosterona que diu que va rebre Julio Cortázar. Quina murga i quina obsessió amb el “gineceo” i amb la “morochita”.