Principal


La vista cansada

contes

Una mòmia és una mòmia

M’he aturat davant de l’única mòmia nord-americana de la col·lecció. Arkham, Massachusetts, n’informava exiguament la fitxa. Un exemplar, entenc, valuós, potser un indi Pennacook, tot i que el rictus i els parracs em suggerien més aviat una bubota.

—…una de les adquisicions més recents del museu. La van localitzar l’any passat al despatx del director, quan es va morir d’un infart. Quina desgràcia! La tenia dins de l’armari i van suposar que l’havia presa temporalment, per estudiar-la amb més comoditat. Ja sap com en són, d’excèntrics, els savis d’aquests verals. Va tocar revisar inventaris i vitrines. El cas és que no trobàvem que en faltés cap. Al final van decidir exhibir-la amb les altres, mentre en treien l’entrellat. Quan la col·locàvem, algú va fer un comentari i em vaig adonar que era clavada a aquell professor visitant amb qui va tenir diferències i que es va fer fonedís. Però això a mi rai. Un cadàver [stiff] és un cadàver. Tant se val que tingui quaranta anys com quatre mil.

Arqueologia informàtica

Aquest tros de plàstic que prove a fer servir com a màquina d’escriure electrònica es connecta a un televisor vell, menut, on esforçant-me puc veure què teclege; a una gravadora de cintes de casset, on se suposa que es desen els textos; i a una impressora tèrmica que només s’engega els dies senars.

Avui m’avorria. M’enervava el writer’s block —la síndrome de la pantalla en blanc— i he preferit lliurar-me a una recerca en l’hemeroteca. Segons la revista Byte (vol. 8, núm. 1), açò no seria exactament un Sinclair ZX 81, com em pensava, sinó la seva versió nord-americana: el Timex Sinclair 1000, que va començar a vendre’s per 99,95 dòlars el juliol de 1982.

He explicat el descobriment a Ismael, becari senegalès, que en sabia altres coses i m’ha aportat detalls addicionals sobre la motivació del meu projecte.

—Rice va comprar tot el paquet als encants, de tercera mà. Era un regal per al besnet, però el xaval el va rebutjar, perquè ja tenia un PC, i llavors se li va acudir portar-ho ací.

Creuer pel Yann

No sóc gens afeccionat a viatjar —malgrat que aquesta vegada hagi travessat l’Atlàntic—, però l’anunci en aquell aparador va fer que m’hi aturés.

Era una agència petita amb una sola oficinista, una dona de mitjana edat. Es va treure les ulleres i el somriure li va canviar la cara. De sobte pareixia una d’aquestes joves americanes de galtes rosades —com si l’haguessin treta d’un anunci dels anys seixanta—, llesta per a tenir fills i tirar endavant una casa.

Em va dir, amb veu melosa, que guardava els fullets a dalt i va insistir que pugéssim per l’escala de caragol a un entresolat penombrós, una cambra dels mals endreços on no s’havia fet neteja en els darrers mil anys. Contra la gelosia del fons —darrere d’un frigorífic vell, arxivadors, una gàbia, un matalàs polsós— refulgia una filera d’ídols pagans.

Però l’embruix era efímer. Es mostrava com era quan em va cridar amb els braços estesos. Crec que vaig fer cara d’espant, no de fàstic.

—Tu tampoc no ets tan jove, ni tens més futur que jo!

La pell pintada

Abans de marxar em va explicar un altre conte xinès recollit per Kuhn. En una província al sud del riu Groc, un ric comerciant va comprar una esclava nova per fer-li de concubina. Era jove i submissa, però l’endemà, per alguna raó, va desobeir l’ordre de no abandonar la seva cambra i va fer un descobriment espaterrant. Al taller, un dimoni pintava amb un pinzell molt fi una pell humana estesa damunt d’un bastidor. Minuciosament hi perfilava els ulls, la boca, el nas, els mugrons, el melic… Aterrida, l’observava pel badall de la porta. Quan es va adonar que eren els trets del seu amo, no va poder evitar d’amollar un crit. Enmig d’un greu tumult, els criats van aconseguir retenir la bèstia amb bastons i una forca fins que s’hi va presentar un destacament armat.

—El van decapitar i el van cremar. Més tard van trobar els ossos del comerciant enterrats al jardí, davall d’un àlber. Devia fer setmanes que el dimoni l’havia suplantat.

—I què se’n va fer, d’ella?

—D’ella, el llibre no en diu res més.

Empori celestial

—El llibre era, no en tingueu cap dubte, aquell famós Empori celestial de coneixements benèvols que tants rius de tinta ha fet córrer.

—Però diuen que se’l va inventar un escriptor argentí, més aviat excèntric i a sobre cec.

—Em pareix que això és cercar cinc peus al gat.

—Que només n’hi hagués una traducció a l’alemany, anterior a la guerra, va a favor dels escèptics. Allò que no és escrit en anglès no existeix.

—A més a més, els nazis van proscriure Franz Kuhn pels contes xinesos verds del Jin Ping Mei. I després, els seus arxius es van cremar en algun bombardeig aliat.

—No tothom té accés a una biblioteca com la nostra, o com la de Buenos Aires.

—A mi em va fer l’efecte que en aqueixes pàgines llegia la història d’un altre planeta.

—La llegendària fantasia oriental.

—Hi ha altres mons, però són en aquest.

–Una altra citació dubtosa.

(Els hauria pogut explicar que així em sentia exactament cada dia, com si la resta de la gent i jo —o cadascú— visquéssim en mons diferents. I cap fos real.)

Le diable me suit de jour et de nuit car il a peur d’être seul

M’inspirava un tendre amor platònic. Però el torrent dels somnis, brusc i impetuós, tendia a ser d’un to molt més lúbric que els meus sentiments.

Llavors, un dia d’estiu, em vaig adonar que seia en una altra taula a la plaça de la Pau, amb dues amigues. Li vaig adreçar un somriure i una salutació amistosa amb la mà. Em va contestar amb un gest d’enuig i una evident incomoditat.

—Preferiria que no ho tornessis a fer.

Estrafeia tan bé la seva veu que m’ho hauria cregut, però no l’havia vista moure els llavis. Una altra vegada el meu dimoni, al meu costat.

—No hi pots tenir somnis bruts sense que ho sàpiguen —va murmurar sardònic—. És una mena de sisè sentit.

El resol del vespre m’enlluernava. No sabia on mirar. Ell les mirava a elles de fit a fit, especialment a ella. En els seus ulls, m’hi veia a mi a la nit. Vaig voler marxar, però em va fer la traveta i vaig caure arrossegant la cadira. El xerric, les rialles, la vergonya. Ell ja no hi era.

La història secreta del món

S’havien acabat les diapositives i ningú no es decidia a parlar-ne.

—D’on penseu que ens deu venir, aquesta fascinació pels relats sobre civilitzacions desaparegudes?

—No tinc cap dubte que es tracta d’un tema freudià: la pregunta pels orígens. El títol del quadre de Courbet expressa succintament l’associació d’idees a què em referisc.

—Però llavors ens valdrien la història o la prehistòria més convencionals, o l’evolució de les espècies. No necessitaríem anar a buscar cap mena d’explicació insòlita o alternativa.

—No ho has entès? Necessàriament cal que hi hagi un secret, que no ens hagin contat com és de debò que hem vingut a parar ací. Un misteri com més fosc i recòndit millor, tan amagat com els mateixos genitals, la còpula dels teus pares i la teva repugnant concepció.

—Per això encara millor si hi ha túnels involucrats, cavernes inexplorades en la pluviïsilva, l’esquerda que espera que aquest Juan o János Móricz vingui a penetrar-la i se n’emporti el tresor més ben guardat.

Fins que la mort ens separi, xaval

Tot just una frase —set mots— en un tros de paper estripat i rebregat. El fet que no entengués l’idioma, li suposava algun problema? Em va contestar que no, que ell desxifrava símbols universals, inherents a l’escriptura.

Al matí ens havia impartit un seminari sobre grafologia que jo havia trobat còmic, absurd. Al vespre havia anat a buscar-lo a casa seva.

La lletra gran, em va explicar, i els traços verticals ferms, denotaven seguretat, control. Els angles marcats assenyalaven l’hegemonia de la raó sobre els sentiments, el lideratge. Els traços superiors elevats: metes altes. La corba completa dels traços descendents: energia, habilitat en els negocis. Les línies separades: calma, temps. La rúbrica remetia d’alguna manera a l’antic Egipte. Un home, sens dubte, molt vell, però mentalment àgil, d’una intel·ligència superior. Una ment lògica i freda, impassible i despietada.

Vaig veure com suava. Em va demanar que marxés i que m’emportés la nota. No va voler cobrar-me res.

Segon conte de fades

Eufrosina, no van saber com, es va quedar el negoci. Era més gran que les altres i tenia fama de bruixa. Deien que sabia fabricar or. O que havia trobat monedes antigues dins d’una olla. Un misteri tan gran, doncs, com la desaparició del Quim, el seu proxeneta. Però estaven acostumades que els passessin coses inexplicables.

Primer va continuar vivint a la cambra de dalt, al costat de la meva, envoltada d’imatges de sants i marededéus. A l’estiu se’n va anar a un xalet a la Costa Brava. Els va dir que estalviessin i que busquessin un altre ofici. S’ho van prendre com un consell. El Quim els cobrava un cinquanta per cent més el lloguer. Ella només el lloguer. Solia fer jo l’ingrés una vegada per setmana. I molts més encàrrecs. El consideraven inofensiu.

Vivien un somni autogestionari que només va durar un trimestre. Al setembre van rebre l’avís d’una immobiliària. Eufrosina havia venut la casa i l’enderrocarien per construir pisos dúplex. Va ser una desbandada. Totes van acabar malament.

Primer conte de fades

Quan va complir divuit anys, els amics li van regalar una esclava: mulata, esvelta, els cabells tallats curts com un noiet. La van fer desfilar cap a ell entre els convidats, gairebé nua, lligada amb una corretja ben cenyida al coll. Li van dir entre rialles: és teva, pots fer-li el que vulguis. I això va fer, a partir d’aquella nit.

En general la tractava bé.

A l’abril, amb el canvi d’estació, es va sentir deprimit i se la va emportar a un creuer per la Mediterrània. En una escala, ella va aprofitar la seva ressaca —el xampany francès— per a robar-li i subornar uns mariners que el van apallissar. Va fugir i va agafar un tren i un avió, ambdós a l’atzar. Un any més tard, una companya va contar una història que coincidia punt per punt amb la seva. No es va creure, però, que ell la busqués, que un detectiu es passegés pel barri xino amb un contracte matrimonial com a esquer. Era tard per a empassar-se el primer conte de fades, o de prínceps i cortesanes, amb què la volguessin entabanar.