Principal


La vista cansada

A hores d’ara, el veritable trencaclosques no és si es va suïcidar, sinó per què, malgrat les proves aclaparadores que no va ser així, els biògrafs de Levi, Angier però també Ian Thomson (Primo Levi, 2002), persisteixen a creure que sí.

📎 Diego Gambetta, Primo Levi’s Last Moments (postscriptum, 21 d’abril de 2005)

En aquest blog: Els darrers moments de Primo Levi (28 de juny de 2004).

S’ha suggerit que l’hominini extingit Paranthropus boisei (l’“home trencanous”) subsistia a base de xufes.

📎 Cyperus esculentus

Publicitat Orxata Boisei

📎 Franco Battiato: ¿quién soy?

En las antípodas del esnobismo, a Battiato las referencias culturales le emocionan de una manera tan espontánea como a un niño la noche de Reyes.

No es podia explicar millor.

📎 L’impacte ambiental de l’edició digital

La investigadora i artista Joana Moll ens adverteix: «Ens han fet creure que internet és un núvol que hi ha al cel, quan en realitat són milers de cables i servidors que van per sota terra.» […] Segons el periodista Justin Delépine, un 45 % de la petjada energètica de l’entorn digital es pot explicar per la fabricació dels equips, i el 55 % restant, per l’ús que se’n fa.

Jo tampoc creia en altres mons. Però després vaig perdre la fe en aquest.

📎 BBC Future: A neglected protein-rich ‘superfood’

“Superdensos en nutrients, una gran quantitat d’aliment en un paquet molt menut.” Per això, els insectes de granja podrien ajudar a afrontar simultàniament dos dels problemes més grans del món: la inseguretat alimentària i la crisi climàtica

L’agricultura és el principal impulsor de la pèrdua de biodiversitat mundial, i un dels principals contribuents a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. “Estem enmig d’una extinció massiva de biodiversitat i en plena crisi climàtica, i, no obstant això, al mateix temps, hem d’alimentar d’alguna manera una població creixent.

Un llibre efímer

Malgrat la seva materialitat aparent, més qüestionable que mai, els llibres tendeixen a derivar en una experiència efímera. Generalment, s’esgoten a la primera lectura i ja no hi tornem mai més. La virtualitat dels no tan nous mitjans electrònics, per contra, ens facilita reconèixer aquest fet i plasmar-lo en el disseny mateix de l’objecte llibre. Estendre la fugacitat de l’experiència lectora fins al cor de la publicació.

Des d’ahir, a manera d’assaig, vaig publicant en el meu compte de Twitter les proses breus d’Unicorns. Una cada dia en un fil, amb el hashtag #hihaunicorns. Seixanta-quatre microconarracions, més un proemi i una coda, en seixanta-sis dies consecutius. I cada nit s’aniran esvaint els fils que hagin romàs al ciberespai més d’una setmana (com la resta dels meus tuits, perquè la durabilitat de les converses de Twitter és un bug, un defecte que caldria esmenar). Qui vegi passar el fil, si vol, podrà llegir-lo. A algú, potser, li agradarà i tot. Bon profit li faci.

D’ambdós moments del procés —l’aparició i l’extinció dels tuits—, se n’encarrega, per cert, un script, una altra modalitat d’escriptura que fa que passin coses: antic anhel, o retret, que s’ha expressat sovint amb relació a la literatura.

Un experiment més, doncs. Com sempre, en la línia de les Sis propostes d’Italo Calvino: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat (i coherència). Per al proper mil·lenni, les va titular ell. Però fem tard, perquè es referia a aquest.

(Crec que aquest apunt m’ha quedat bé, com si em cregués el que dic. Potser una mica massa i tot. Però en realitat és només un joc.)

Darrerament llegisc, sobretot, de nit. I l’endemà de matí no recorde quasi res del que he llegit.

📎 Craig Mod: The Healing Power of JavaScript

La programació com a forma de meditació. Valdria també per a altres formes d’escriptura reglada o restringida, que en lloc de “fer que passen coses” al món exterior, les gesten al món interior.

El codi calma perquè pot proporcionar control en moments en què el món pareix entrar en una espiral. Reductivament, la programació consisteix en petits trencaclosques que cal resoldre. No trencaclosques inerts en taules de saló, sinó trencaclosques que alenen amb una força vital sorprenent. Trencaclosques que fan que passin coses, que fan coses, que automatitzen el tedi o permeten la publicació de paraules arreu del món.