Principal


La vista cansada

📎 José Moya Otero: La ideología del esfuerzo (2014)

Que l’esforç és essencial ho sap qualsevol que no hagi tingut la sort de nàixer en una família rica. Per això, paradoxalment, pregonen “la cultura de l’esforç” aquelles persones a qui tot el que és necessari els ha estat regalat. Necessiten el nostre esforç per a mantenir els seus privilegis, i que ens creguem que el fracàs serà culpa nostra, per no esforçar-nos prou. L’esforç a què apel·len és sempre l’esforç dels altres. N’hauríem de dir cultura de l’esforç aliè.

La ideología del esfuerzo es el caballo de Troya utilizado por las elites económicas, sociales y políticas en su rebelión contra cualquier forma de Estado o de gobierno comprometida con el bienestar de las personas. Una reacción frente a la hegemonía de la cultura de los derechos que, a su juicio, es la ideología de los perdedores.

📎 Nobody gives a hoot about groupthink

Més que millores objectives en el programari, les persones a càrrec de les organitzacions tendeixen a reclamar aquelles funcions i serveis que estan de moda en el sector. Baldur Bjarnason analitza breument dues d’aquestes modes.

  1. La col·laboració en temps real a la manera de Google Docs, amb activitat i identitats visibles per a tothom a cada moment. És a dir, amb tothom veient qui diu què i fent i desfent canvis —sovint repetint-se— simultàniament.

    Les conseqüències d’aquest disseny haurien de ser òbvies. L’opinió del grup convergirà en la de la màxima autoritat present… Però les parts interessades no demanen mai funcions de col·laboració basades en l’agregació dinàmica de contribucions independents. Perquè aquesta no és la moda. La merda de Google és la moda. Per tant, tenim col·laboració en temps real i treball improductiu a tot arreu.

  2. Els repositoris de dades compartits a la manera de Google Drive (o Dropbox, etc.). És a dir, jerarquies improvisades de deixalles imposades per algú, sense cap preocupació pels principis d’arquitectura de la informació o per l’opinió d’algun expert en aquest tema.

    L’alternativa és solucionar-ho de la mateixa manera que es va fer amb el correu electrònic: dades compartides, organització individual. No cal que sapigueu com organitzen el correu electrònic els vostres companys. Només cal saber que els arriba i que responen. El mateix s’aplica a la majoria de documents de treball. En la gestió d’informació personal (Personal Information Management, PIM), això sovint s’anomena “enfocament subjectiu d’usuari” (“user-subjective approach”).

D’una altra pseudopolèmica d’aquests dies —de fet recurrent— he cregut deduir que la llengua la fa el poble i no els polítics, que es veu que no deuen ser —ni poden ser?— poble. Populisme lingüístic?

A mi em van ensenyar que la llengua la fan els poetes. Però és que jo vaig estudiar filosofia, i cada gremi té les seues manies, fílies i fòbies.

📎 Timothy Morton: “Al hablar de ecología hacemos sentir a la gente estúpida y malvada todo el tiempo”

Vivim el final d’una època que ve de la revolució neolítica. “El capitalisme es un procés algorísmic, extreure vida de la biosfera de manera més i més eficient sense parar”. Caldrà creativitat per eixir-se’n. Deixar de parlar de naturalesa, per exemple, com quelcom a banda de nosaltres, o de sostenibilitat, perquè aquest sistema és insostenible. I al voltant de tot això, una part essencial de la nostra concepció del món està morint: la idea que els homes blancs manen de tot.

Si piensa en los estadios del duelo de Kubler-Ross, el primero es el shock, luego negación, negociación, enfado, depresión, aceptación. Ahora mayoritariamente los seres humanos están en modo de shock y negación sobre lo que sucede en el planeta, y necesitamos estar por lo menos en enfado.

Estamos congelados. No tenemos tiempo de estar en shock. El enfado estaría bien, arrestemos a todos los directivos de Exxon por mentirnos durante 50 años. Son culpables, mientras que los demás somos responsables.

Creixent. Carrer de la Lluna, 20:10.

📎 The Regular Expression Edition - Why is this interesting?

futur.*

Les expressions regulars —una sintaxi per a representar patrons de text— es van inventar cap a 1951, com a part de la primera onada de recerques sobre xarxes neuronals artificials, i es van anar estenent gradualment, bastant lluny del seu propòsit original, en els sistemes UNIX, el llenguatge Perl i la programació Web. Una història interessant.

Això podria ser un petit projecte per a les vacances d’agost.