Els llibres invisibles

Joan Perucho: Els homes invisibles (Comanegra, 2020)

Al febrer de 2014, quan vaig presentar La nit mil dos a Castelló, se’m va acudir ensenyar tres llibres amb la intenció d’emmarcar la meva idea de la literatura i les meves aspiracions —la meva ambició— com a escriptor: els contes curts de La muralla china de Kafka, els poemes de Los conjurados de Borges i les proses de Diana i la mar Morta de Joan Perucho. Sabia que aquesta no era una de les obres més celebrades de Perucho, i em pareixia —em pareix— que havia estat, fins i tot, menystinguda. A mi, tanmateix, em fascinaven el misteri, l’ambigüitat i l’evocació poètica d’aquell estrany puzzle, que no ho deia tot i suggeria molt. Per això m’alegra tant que s’hagi tornat a reeditar, aquesta vegada amb tota la cura que crec que mereix, i acompanyat d’un altre títol que també es feia difícil de trobar: Cendres i diamants (el meu exemplar, aconseguit mitjançant una llibreria de vell, porta el segell dels Serveis Terriorials de Cultura).

En Els homes invisibles (Comanegra, 2020), s’hi recullen, doncs, formant una sorprenent unitat, el primer Perucho, de 1953, i el darrer, de 1989. Edició a càrrec de Julià Guillamon i Jordi Puig i deliciós epíleg de Marina Espasa. Jo també envege, com ella, qui pugui ara llegir per primera vegada aquestes pàgines extraordinàries.

I deixa el lector a la vora de l’abisme, perquè acaba de veure l’invisible però també té ganes d’un got de vermut.

Carles Bellver Torlà @carlesbellver