Les llegendes de Jacques Bergier

Jacques Bergier —jueu, nascut a Odessa, emigrat a França, enginyer químic, devorador de science-fiction, resistent contra el nazisme, supervivent de Mauthausen, agent secret, humorista i fantasista incontenible— va titular les seves memòries —potser el seu llibre més interessant— Je ne suis pas une légende. Però el motto de molts dels seus escrits ben bé podria haver estat la cèlebre expressió italiana: “Se non è vero, è ben trovato”.

With Poe, in a dream

Per poder seguir aquest camí, Lovecraft havia començat en primer lloc absorbint una gran part del saber humà. No he mantingut mai correspondència amb un ésser semblantment omniscient. Coneixia un nombre incalculable d’idiomes —incloses quatre llengües africanes: damora, suahili, xulu i zani— i de dialectes. Escrivia amb gran erudició sobre matemàtiques, cosmogonies relativistes, la civilització asteca, l’antiga Creta, la química orgànica. Absorbia aquest saber per una mena d’osmosi extraordinària. Quan li vaig escriure a fi de felicitar-lo per haver descrit un barri poc conegut de París en “La música d’Erich Zann”, en demanar-li si havia visitat mai París, em va contestar: “Amb Poe, en un somni” (“With Poe, in a dream”).

—”H.P. Lovecraft, ce grand génie venu d’ailleurs”, introducció a l’antologia Démons et Merveilles, 1955.

Nautilus

El misteriós passatger va pujar a bord del submarí atòmic Nautilus el 25 de juliol de 1959. El submarí es va fer a la mar immediatament i, durant setze dies, va recórrer les profunditats de l’oceà Atlàntic […]

[…] Dues vegades cada dia, accionat per un mecanisme de rellotgeria, l’aparell tirava una carta, amb un interval d’un minut. El tal Smith observava la carta fixament i hi pensava amb gran intensitat. A la mateixa hora, a dos mil quilòmetres de distància i a centenars de metres de profunditat, el tinent Jones intentava endevinar quina era la carta que mirava el tal Smith. Anotava el resultat i feia que el capità Anderson signés el full. Set vegades de cada deu, el tinent Jones va encertar. Cap truc no era possible. Tot i suposant les complicitats més inversemblants, no podia haver-hi cap enllaç entre el submari submergit i el laboratori on es trobava Smith. Ni les ones de T. S. F. [telegrafia sense fils, radiotelegrafia] poden creuar diversos centenars de metres d’aigua de mar. Per primera vegada en la història de la ciència, s’havia obtingut la prova indiscutible de la possibilitat que els cervells humans es comuniquin a distància.

—Le Matin des magiciens, introduction au réalisme fantastique, 1960 (amb Louis Pauwels).

Renifleurs

«Al contrari del que creieu, serà el viatge de tornada el més perillós. Vigilen de prop els estrangers, susceptibles de transmetre missatges o de fer creuar la frontera béns pertanyents a jueus alemanys. Tenen agents especials que anomenen “ensumadors”, capaços segons que es diu de reconèixer un jueu per l’olor. Sigueu, doncs, molt prudent i no cregueu haver guanyat tan bon punt hàgiu completat la vostra missió».

Amb el temps, he hagut de sentir a parlar més d’una vegada d’aquests “ensumadors”. Durant l’ocupació, savis francesos eminents van estudiar el tema i un d’ells fins i tot va escriure un llibre titulat Com reconèixer els jueus per l’olor. Amb l’alliberament, l’autor d’aquest llibre mai no va ser molestat i pogué seguir ensenyant a la Sorbona. Voltaire va dir que Déu és del costat dels grans batallons. La ciència és al costat dels diners. És per aquesta raó que aquell s’ocupava llavors de les races i a hores d’ara s’interessa pels plats voladors. Ni les races ni els plats voladors existeixen, però en ambdós casos hi ha diners pel mig.

—Je ne suis pas une légende, 1977.

(La traducció del francès d’aquests fragments és meva. Pot ser, per tant, terrible.)