Principal

El somni atribuït a una escriptora: Maria Folch i la basarda del general

Ja sabeu que la segona part del meu últim llibre, Un cel nou i una terra nova, es titula “Set somnis d’escriptors i un d’una escriptora”. I que l’escriptora al·ludida és precisament Maria Folch, a qui vaig demanar que em presentés el llibre a Castelló el desembre passat. Aquell vespre, com és natural, ella va fer referència a aquest breu conte, “La ràbia roja”, subtitulat “Maria Folch i la basarda del general”, on havia estat involuntàriament involucrada. I va explicar al públic com va ser l’origen del text, a partir d’un episodi que ella esmentava breument en la seva novel·la Després vénen els anys i d’un intercanvi de correus que vam tenir. Podeu llegir-ho cap al final de la transcripció del seu parlament.

A mi l’anècdota em fascinava: una gosseta que Pablo Neruda va salvar a Madrid, i que va viure després amb Rafael Alberti i María Teresa León, es va perdre a Castelló durant l’evacuació de la ciutat en la guerra civil… En la novel·la de Maria es poden llegir moltes més coses sobre el Castelló d’aquells anys, i potser molt més sorprenents que aquesta. Però, no sé per què, va ser la que se’m va quedar rondant pel cap i vaig intentar donar-li una continuació literària. Li vaig pegar moltes voltes i vaig provar diferents versions. “Seguramente fue fusilada por las tropas de Franco”, deia més o menys Rafael Alberti en un dels fragments de la documentació que em va proporcionar Maria. I ella reblava: “Només ens faltava això, un gos afusellat”. Perquè la caiguda de Castelló va ser, ja ho podeu imaginar, com la d’altres pobles i ciutats, un fet tremend, trasbalsador, tràgic.

En una d’aquelles versions que vaig esbossar, el fantasma del gos mossegava Franco quan el generalísimo visitava Castelló, l’any 1958 o el 1967. Però les circumstàncies reals, tal com les coneixem, i un altre comentari que em va fer Maria, em conduïen amb més força cap a un altre moment, el moment exacte de juny de 1938 en què s’hauria perdut el gos, quan era imminent l’entrada de l’exèrcit nacionalista a Castelló. I, per tant, no a Franco sinó al general Aranda, que manava les tropes del Cuerpo de Ejército de Galicia en l’Ofensiva del Levante. Aranda és un personatge molt interessant. Històricament interessant, però també psicològicament i literàriament, a la manera dels malvats. (Com altres personatges del franquisme, particularment del primer franquisme: per exemple Ramón Serrano Suñer, un altre il·lustre castellonenc que va ser “alcalde perpetuo” nostre fins fa quatre dies).

Aranda era monàrquic i anglòfil. Perquè dins d’aquell règim de vocació totalitària hi havia faccions, i ell pertanyia al grupuscle (“La caballería de San Jorge”) que després s’ha sabut que cobrava del govern britànic —grans quantitats de diners, en lliures esterlines o en dòlars— a canvi d’influir en els ministres, i en la cúpula militar, perquè Espanya no entrés en la segona guerra mundial al costat d’Alemanya i d’Itàlia. Crec que vaig llegir alguna vegada que Ian Fleming, futur autor de les novel·les de James Bond, va ser un dels espies britànics que efectuaven els pagaments.

I llavors resulta que el 1943 Aranda va ser detingut, acusat de mantenir contactes amb opositors monàrquics i socialistes i conspirar contra el feixisme pel qual havia lluitat. I per ací va el somni que em vaig inventar. El general del títol, és clar, es Antonio Aranda, i “basarda”, com sabeu, vol dir por, aprensió. “Por intensa”, en diu el diccionari de l’AVL. “Sentiment de depressió”, segons el de l’IEC, “que s’empara d’algú en presència de quelcom que el fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens”. Un sentiment que en el conte es manifesta en relació amb cert animal. I ja no us en puc dir més. Ho hauríeu de llegir en el llibre.