Principal

Després vénen els anys, de Maria Folch, a Castelló

Maria Folch em va demanar que presentara la seua primera novel·la, Després vénen els anys, junt amb el catedràtic i acadèmic Lluís Meseguer, en la llibreria Argot de Castelló. Vam quedar que parlaríem cadascun quinze minuts i que començaria jo. Sé que em vaig embolicar una mica, així que ací us deixe el text lleugerament endreçat.

(Havent llegit el que va dir el poeta Ricard Garcia d’aquest mateix llibre en la presentació de Barcelona —la seua anàlisi tan ben argumentada i aclaridora—, m’hauria de fer vergonya publicar el que vaig dir jo. Però aquest era l’avantatge que tenia en aquell moment parlar abans del professor: que podia limitar-me a expressar la meua impressió subjectiva de lector i escriptor amateur.)

Castelló, 11 de desembre de 2014.

En primer lloc, voldria agrair a Maria Folch que m’haja convidat a participar en la presentació del seu llibre, d’aquesta magnífica novel·la, justament a Castelló, i en companyia de Lluís Meseguer, ni més ni menys. I, sobretot, voldria agrair públicament a Maria que em permetera llegir la novel·la quan encara no s’havia publicat. Em vaig sentir per això en aquell moment, i em sent ara, un privilegiat. Jo no coneixia Maria, no ens coneixíem en persona fins avui, però ens havíem escrit per correu electrònic diverses vegades i ens havíem llegit mútuament. Jo sóc un de tants lectors fidels, un fan, del seu blog i per tant sabia que qualsevol cosa que ella escriguera jo voldria llegir-la i estava segur que valdria la pena llegir-la. També he de dir que sempre és delicat que algú et demane opinió sobre allò que ha escrit, sobre una obra que evidentment és fruit d’un procés llarg i intens per a l’autora, perquè no us cregueu que escriure un llibre com aquest no costa temps i esforços i maldecaps, i al final, com a lector potser el resultat t’agradarà molt o potser no tant.

Us explicaré que en aquest cas jo percebia també una espècie de justícia còsmica. Podria haver dit “còmica”, perquè també podria veure’s així. No sé si Maria era totalment conscient d’això, de la paradoxa a què m’estava sotmetent. Per als que no em conegueu, que deveu ser la majoria, jo escric contes, relats breus. I sóc d’aquells excèntrics que reivindiquen el conte davant de la novel·la i fins i tot reivindique una proximitat relativa i una major afinitat del conte amb la poesia. Doncs bé, ara fa tres anys, en novembre de 2011, vaig demanar a Josep Porcar que presentara el llibre que jo acabava de publicar, un llibre de contes, perquè tenia molt d’interès a conèixer la visió que podia donar del meu llibre un poeta com Josep, un dels millors poetes que tenim, i ell crec que no va saber negar-se perquè és una bona persona. Desprès em va parèixer que l’havia posat en un compromís i no sé si li vaig agrair prou el favor que em va fer. En resum, fa tres anys, vaig fer que Josep, que crec que no té una afecció especial als contes, presentara els meus contes. I ara, Maria em demana que presente la seua novel·la, a mi, que de vegades m’he enorgullit vanament de no tenir cap intenció d’escriure mai una novel·la, o fins i tot he afirmat que ho consideraria una pèrdua de temps, o, per posar un exemple flagrant i anatema, m’he permès el luxe de malparlar d’El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell, una novel·la (o quatre, segons com es mire) universalment apreciada i em consta que molt volguda també per Maria. Sé que això d’El quartet, a Maria, no li va parèixer gens bé, però m’ha dit que m’ho perdona.

I vegeu per on que ací em teniu i, amb el cor a la mà, només puc dir coses bones de Després vénen els anys, perquè m’ha encantat. Tot i que no sé si podran ser tan bones, si m’eixiran tan boniques, com les que es van dir a València o a Barcelona en les presentacions que ja s’han fet. “Una novel·la impressionant”, tinc apuntat que va dir Ferran Archilés, o “una novel·la que refulgeix amb llum pròpia”, segons l’editor. O com les que s’han dit en els blogs i en Facebook. El que puc dir és que per a mi va ser llegir-ne el primer paràgraf i ja em va atrapar, i en acabar el primer capítol, són capítols bastant curts, ja sabia amb tota seguretat que aquest llibre m’agradaria i que no em costaria gens llegir-lo. No sempre passa, que això ho sàpigues en les primeres pàgines, però quan passa és un moment molt feliç, per a mi ho és, saber que vas a gaudir de veritat d’un llibre.

Bé, no sé si caldrà que us resumisca el plantejament de la novel·la, perquè això ja ho teniu a la contracoberta, i Maria n’ha parlat aquests dies, per exemple en l’entrevista de Vilaweb. Sabeu que la protagonista és una dona, que es diu Blanca Lleó i que per tant se suposa que no és Maria Folch, però és historiadora de formació i de vocació com ella, i comparteix amb ella algunes altres circumstàncies, per exemple és de Castelló i viu en aquell moment a Roma, des de fa anys. I un dia rep un encàrrec. Es tracta d’entrevistar una sèrie de persones, per a un documental sobre uns fets històrics, dramàtics, esdevinguts dècades enrere, a cavall de la Segona Guerra Mundial. Aquest encàrrec, aquesta feina, implica una sèrie de viatges a l’Alguer, a Sardenya, i implicarà la coneixença d’una persona molt especial, que se li farà a Blanca molt especial i que serà el personatge central del llibre. És Michele, un pescador molt vell, exbrigadista i supervivent d’aquella llarguíssima guerra que va ser per a molts joves antifeixistes l’encadenament de la Guerra d’Espanya amb la Segona Guerra Mundial. I a partir d’aleshores la novel·la ja no són només les circumstàncies personals de Blanca, els seus pensaments, o les seues “penes personals”, per dir-ho amb paraules de Gabriel Celaya, sinó que s’eixampla molt amb tot aquest drama històric dels “italians ètnics de Iugoslàvia”, com diu la contracoberta. Un tema, per cert, sobre el qual la mateixa narradora, que és historiadora, se sorprèn de no haver-ne sabut res abans. Sense dubte hi ha moltes coses, molts episodis del passat que la majoria ignorem. Però ella encara se sorprendrà més, i ens sorprenem més nosaltres a continuació. Perquè la història, primer s’eixampla amb l’èxode tristíssim i al·lucinant d’aquella gent que van ser arrossegats en canviar les fronteres, com altres milers i milions d’europeus en acabar la Segona Guerra Mundial, lluny de les terres on havien nascut. Des de la península d’Ístria en el seu cas, una terra de tots i de ningú entre Itàlia, l’antic Imperi Austrohongarès i després Iugoslàvia, cap a ciutats italianes com aquesta estranyíssima Fertilia, quasi irreal, al nord de l’Alguer. I després, resultarà que la història, que primer s’havia eixamplat, a través de Michele tornarà a estretir-se i a enfocar-se, en Michele, i, d’una manera molt inesperada, en la ciutat i els voltants de Castelló, en aquell tràngol terrible de la Guerra d’Espanya que culmina en l’entrada de les tropes del general Aranda al juny de 1938. Però d’això, d’aquest tomb inesperat que recondueix la novel·la cap a la ciutat de Castelló, no en diré més per si Maria ens vol explicar com va ser que va introduir Castelló en la trama.

Sí que voldria mencionar algunes coses sorprenents sobre Castelló que he descobert en el llibre. Sorprenents per a mi. No sé si tindreu una experiència semblant a la meua, potser sí, els qui tingueu una edat similar. Quan era menut i després encara quan era jove, jo sentia dir sovint que a Castelló no passava mai res, que Castelló era una ciutat xicoteta, insignificant, desconeguda de tothom, que ni tan sols ningú sabia ben bé on era. (Diguem entre parèntesis que estàvem més tranquils així, fins que recentment ens van tornar a posar al mapa, ja sabeu de què parle.) Doncs bé, resulta que en aquesta novel·la, gràcies a l’erudició de Blanca, o de Maria, descobrisc que l’any 1938 va haver-hi un debat especialment encès sobre Castelló a la Cambra dels Comuns de Londres. O que a Castelló es va perdre el gos d’Alberti que li havia regalat Pablo Neruda. O que a Benicàssim, el gran fotògraf francès Henri Cartier Bresson va filmar una part de la seua primera pel·lícula, Victoire de la vie, la victòria de la vida. Tot això, evidentment, abans del final de la guerra. El poema dedicat a Castelló per tot un sir anglès, uns versos del qual encapçalen el llibre, sí que el coneixia gràcies a Lluís Meseguer. És a dir, que Castelló era insignificant, a Castelló no passava mai res, perquè no ens en van contar res, perquè després de la guerra ens ho van esborrar quasi tot, del Castelló de la guerra i d’abans de la guerra.

Hi ha moltes més coses, al llibre, del Castelló dels bombardeigs de 1937 i 1938. I també del Castelló dels anys setanta i vuitanta, el Castelló de la infància i de la joventut de Blanca, i de Maria, i també meu, que ja no és evidentment el Castelló d’avui i on ja no podem tornar a buscar-nos com érem. Com els exiliats italians del llibre, que s’enyoren de ciutats que ja no existeixen. Hi ha moltes coses que reconeixereu d’aquell Castelló i que segurament us despertaran records com me’ls han despertat a mi. Seguint aquest fil, voldria explicar-li a Maria, i a vosaltres, per què no vaig saber contestar-li quan em va preguntar sobre què era per a mi el llibre. Algú va dir que, en literatura, de temes només n’hi ha tres o quatre, com a molt set. (Això era una broma d’Augusto Monterroso, que era molt bromista.) Supose que, si calguera donar una resposta curta i objectiva, caldria dir el que vaig llegir que havia dit Ferran Archilés en la presentació de Després vénen els anys a València: que és una novel·la sobre la memòria, “una de les millors novel·les sobre la memòria que haja pogut llegir mai”, va dir ell. Sobre com es construeix i es reconstrueix la memòria, diria jo, i com es destrueix, i com intentem recuperar-la i refer-la.

El pas del temps, per tant, el gran tema. Però no és només això, sempre hi ha més. Els altres temes que tots sabem, els tres o quatre, o set, s’hi entremesclen inevitablement. I a més a més, un llibre, una novel·la, que meresca una consideració literària, com aquesta, no consisteix només en el tema o els temes. És també la forma i l’estil i, per això, resumint la història, dient sobre què és, crec que no dónes mai una idea justa del que és una novel·la. I de la forma i de l’estil d’aquest llibre també en podem parlar. A mi em va agradar molt l’estructura de capítols: aquesta tercera persona omniscient, que sap tot el que passa i ho sap tot de cada personatge, i per tant ens n’assabentem els lectors, en alternança amb la primera persona dels correus electrònics de Blanca a un amic seu, també historiador: Blanca que cavil·la, recerca i dedueix i sospita moltes coses, però no ho sap tot. I tot això complementat amb retalls de premsa de l’època, des de 1920 a mil nou-cents quaranta i tants, més un de 1960 sobre el “retrobament” dels catalans amb els germans de llengua de l’Alguer, i un altre de 1991 sobre la dissolució del PCI. Uns retalls molt ben triats, que ens situen en el context precís dels fets i en l’esperit d’aquell temps. Trobe que és un gran encert, que aquesta combinació de punts de vista fa la lectura molt àgil i molt suggestiva.

Pel que fa a l’estil, ací no hi ha sorpresa. Si coneixeu Maria personalment, o si seguiu com jo el seu blog, ja sabeu què esperar. És la seua veu, des de la primera pàgina i la primera frase, quan neteja les carxofes i pensa que hauria de començar a dir que no als amics italians que li demanen que faça paella; i després el sedàs per a triar l’arròs, l’iPod que sap quines cançons posar-li, el magatzem al costat del mercat de Sant Antoni, el vell quiosc de la plaça Tetuan, el bar Olimpia, la llum passant a través de les fulles dels arbres al parc de Ribalta… Aquest impressionisme, l’atenció als xicotets detalls, la capacitat d’evocació, les fuites d’àcid pròustic que provoca i els curt-circuits cortazarians com diu Maria al principi del llibre… Aquesta mirada d’escriptora, en definitiva, que et fa veure i viure les coses com ella les ha vist o les ha viscut, o com les rememora, o les imagina creativament.

Una mirada molt personal, molt emotiva, que es manifesta de tant en tant en un “desmesurat sentit tràgic de la vida”: són paraules de la novel·la amb un puntet d’ironia, entenc. Un sentit tràgic de la vida que la narradora, Blanca, vincula al fet d’haver llegit moltes novel·les, i sí que es nota, efectivament, que Maria n’ha llegit moltes, més encara que Blanca, i li han fet profit, condició bàsica per a posar-se a escriure. Hi ha un altre moment en què Blanca lamenta que no s’haja escrit mai una gran novel·la sobre Castelló. I bé, no seré el primer a dir-ho, perquè és la tercera presentació del llibre, després de València i Barcelona, que ara sí que tenim una gran novel·la sobre Castelló.

Sobre Castelló, entre altres coses, ja ho he dit abans. Mireu, a mi m’ha agafat molta enveja de les capacitats com a narradora que ha demostrat Maria, perquè a mi quan escric em costa molt visualitzar les situacions com fa ella, i sóc incapaç de crear personatges tan sòlids, tan creïbles, amb tant de desenvolupament, com Michele, com Blanca, com Antonietta. Segurament per això escric contes a la meua manera i no escriuré mai una novel·la.

I ara em pense que del llibre ja n’he dit prou, no us en desvelaré res més perquè l’heu de llegir. Però, per a acabar la meua part, sí que m’agradaria contar-vos una anècdota o una connexió personal, que ja li vaig explicar a Maria en un correu electrònic. Fa un moment hem fet referència a Julio Cortázar, un dels molts afectes literaris i vitals que he descobert que compartisc amb Maria. No sé si compartirem l’afecció per Bioy Casares, un altre escriptor argentí, del qual enguany se celebravava el centenari, un escriptor molt diferent de Cortázar, potser no tan gran com Cortázar, però un gran escriptor igualment, de fet admirat per Cortázar. El cas és que jo, fa molts anys, quan en tenia vint i pocs, vaig llegir la seua novel·la La aventura de un fotógrafo en La Plata (una altra ciutat bastant estranya, per cert). Aquesta novel·la, l’havia treta de la biblioteca municipal, i en arribar al final, m’estava sentint tan implicat en el destí dels personatges, em vaig emocionar tant, que em vaig arravatar i vaig deixar caure el llibre a terra amb ràbia i amb una llagrimeta, ho confesse. Cal dir que no es va danyar, l’exemplar, va caure pla i vaig poder tornar-lo intacte a la biblioteca. I bé, ara fa uns mesos, quan vaig arribar al final de la meua primera lectura de Després vénen els anys, la meua experiència interior va ser molt semblant i em va recordar allò. No vaig tirar el llibre a terra per dues raons. Primer, perquè ja no tinc vint i pocs anys sinó, diguem-ne, el doble, i s’espera de mi una miqueta més d’aguant, d’autocontrol. I, sobretot, perquè el llibre encara no s’havia publicat, me l’havia enviat Maria en un .doc i l’estava llegint amb l’iPhone, que me l’estime molt perquè és molt car i perquè me’l van regalar pel meu aniversari la meua dona i la meua filla, així que en lloc de tirar-lo el vaig agarrar fort.

I amb aquesta ximplesa meua, done per acabat el meu torn i passe la paraula a Lluís.