De debò hi ha més gent escrivint que llegint?

“Al País Valencià hi ha més escriptors que lectors”. He escoltat aquesta afirmació tan particular més d’una vegada, i sempre que m’han deixat he replicat que no em preocuparia gens el fet, si no fora que implica, amb tota la contundència de la lògica, que alguns escriptors no llegeixen (cosa que ja se sospitava per altres motius). Perquè, és clar, si tots els escriptors llegiren, hauria d’haver-hi com a mínim tants lectors com escriptors.

D’altra banda, tampoc no crec que el dèficit de lectura, o el superàvit d’escriptura, si són reals, siguen mals exclusius de valencians. La circumscripció deu ser si fa no fa intercanviable. Vegeu què explicava fa poc l’autor canadenc Douglas Coupland en un article al Financial Times:

L’estiu passat, a Reykjavik, em vaig assabentar que un de cada deu islandesos escriuen una novel·la al llarg de la seua vida. Això és impressionant, però supose que l’inconvenient és que cada novel·la només té nou lectors.

D’aquesta declaració se segueix, a més a més, una altra implicació addicional igualment interessant: cada lector llegeix només una novel·la? Potser si la primera no li agrada ja no hi reincideix mai?

I de la poesia, dels contes, del teatre, de l’assaig… no caldrà ni parlar-ne. Són formes literàries, al cap i a la fi, marginals, que no llegeixen, segurament, ningú més que els creadors respectius.

Em sembla, però, que serà millor que no continuem fent deduccions lògico-matemàtiques. En el fons deu ser més senzill. Molt més senzill. A la majoria dels escriptors (i de les escriptores, absents fins ara en aquests raonaments) ens molesta haver de competir per l’atenció d’un públic relativament escàs i esquívol. Ens imaginem únics, constatem que no ens fa cas quasi ningú, i aleshores és amb disgust poc dissimulat que compartim amb altres col·legues les penes d’aquesta mania exquisida d’escriure.