Del conte de fades i de la novel·la

Però per ventura no és la vida un conte de fades el sentit del qual se’ns va escapant a mesura que ens fem grans?

—Lawrence Durrell, Clea.

Cada obra mestra que llegisc fa que descrega més en la novel·la. Quin malbaratament de pàgines, a centenars, per a contar tan poc…

I tanmateix, segurament no havia subratllat mai tants passatges d’un llibre com ara al llarg d’aquest Quartet d’Alexandria. Gairebé sempre, però, eren frases que més aviat pareixien, algunes, aforismes, d’altres versos solts. Metàfores brillants, imatges que deixen empremta. Quin malbaratament de pàgines, doncs…

Molt més interessant que el desenvolupament banal de la història, vaig trobar que n’era el plantejament que se’n feia l’autor, en els —breus— pròlegs, o en l’entrevista de The Paris Review: el projecte de narració polièdrica, la inspiració hinduista o relativista.

No descarte, evidentment, que es tracte d’una mancança meva, una incapacitat per a entendre el format: la novel·la com a tal. No seria tan estrany. També hi ha persones que no entenen l’òpera, la dansa, o la pintura moderna, per posar tres exemples fàcils. Tot i que, de fet, haja gaudit moltes altres novel·les, breus i no tan breus. Potser ha estat només el tema que m’és problemàtic, aquest arcà de l’“amor modern” —en paraules de l’autor—, del qual no dec conèixer prou.