Estalinistes

De tant en tant se’ls sent bramar o remugar en defensa de la puresa, la immutabilitat i la neutralitat absoluta de les normes gramaticals: però curiosament sempre sol ser davant d’algun intent d’ús no sexista del llenguatge. Que si aquest substantiu no té ni ha tingut (ni tindrà?) mai gènere, que si no cal i els sembla ridícul o pesat explicitar cada vegada la referència a homes i dones per separat, que si el gènere és gramatical i en les persones es diu sexe, etc.

Davant d’aquests casos, solc pensar en els meus estudis de filosofia del llenguatge, cap als anys vuitanta i tants i noranta i pocs, i somric sense ganes en recordar aquella intervenció de Iósif Stalin en el debat sobre aquest mateix tema, quan va pontificar des de les pàgines de Pravda, contra la ciència i contra el pobre Nikolai Marr, que la llengua russa i per extensió qualsevol altra no són supraestructura, no tenen el més mínim caràcter de classe i estan més enllà de les ideologies. Unes afirmacions tan de “sentit comú”, tan naïfs i tan burgeses, tan poc marxistes, que feien vergonya, però a veure qui li replicava justament a ell.

Així que —potser sense saber-ho— tots aquests que bramen o remuguen s’alineen decididament amb Stalin.

(Més informació sobre Stalin vs. Marr en l’apèndix dels Principios de Filosofía del Lenguaje de José Hierro S. Pescador, Alianza Universidad Textos, 1986.)

Carles Bellver Torlà @carlesbellver