La confabulació del cocodril

Un dels jurats va arribar tard i es va disculpar tot explicant que venia d’un curs de voluntats anticipades. El premi d’assaig havia quedat desert. El de poesia va anar a parar a Castelló (en trucar-li, la guanyadora va rebre la notícia amb un crit d’alegria). El de narrativa a Nova York: per a un senyor de Blanes, metge, que està treballant a l’Hospital Mount Sinai.

Els escriptors són gent de bon apetit, de gustos senzills i de conversa fàcil. Una mica abans de les deu vam deixar que ens portessin cap a un restaurant, en un carrer que s’allunyava d’Almassora per endinsar-se en la nit i en el fred. Vam demanar cocodril, però no en tenien prou per a tothom i alguns van preferir peix: rèmol. O potser em confonc: no devia ser una varietat de palaia? El cocodril, en tot cas, era mexicà, de granja, no el cocodril siamès —il·legal, furtiu— que té propietats secretes, conegudes només dels iniciats, i que ens havia estat suggerit prèviament en veu baixa, de manera enganyosa.

Vam parlar del menjar i del beure, del cos i de l’ànima, de la voluntat, anticipada o ajornada, d’arbres, de filologia, dels noms dels peixos, dels noms misteriosos de les coses, d’una ciutat habitada per gossos… De llocs remots on uns han estat i on uns altres no anirem mai.

A la mitjanit vam tornar cadascun al nostre cau, a colgar-nos sota les mantes i a continuar fabulant en solitud i silenci, indistintament vers el son, vers el somni.

(Fabular: aquest verb no es troba en el DIEC ni en el DGLC, però sí en el Català-Valencià-Balear, que li dóna aquesta etimologia: del llatí fabulari: “parlar, contar, dir faules”.)