La (mala) memòria

Anit, en acabant del partit del Barça, mirava a TV3 unes imatges de la Rambla i barrejava records. L’any 1994 vaig anar un dissabte al Saló del Còmic de Barcelona. Devia ser al començament de maig, la data habitual d’aquest esdeveniment fins no fa molt. Hi vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment Max (Peter Pank, Nosotros somos los muertos, Bardín el superrealista), amb qui ja havia intercanviat un parell de cartes i alguna dedicatòria.

Aquell vespre, Max em va presentar un amic seu, un periodista mallorquí que crec que em va dir que escrivia per a La Vanguardia sobre temes culturals. A hores d’ara aquesta persona té un càrrec important —és director de l’Institut Ramon Llull— i ha estat una mica controvertit per unes declaracions en un periòdic anglès. Diuen que va dir que les subvencions al llibre en català han fet que s’imprimeixi qualsevol cosa i que això és contraproduent.

Recordo que aquella nit vam anar a sopar en un restaurant pakistanès. Potser pel Born, però llavors jo no coneixia gens aquella part de Barcelona i no puc estar segur d’on era. Pel camí vam presenciar les celebracions populars d’un gol del Barça al Bernabéu. Més tard, cap a les dues, com que sóc de poble em va sorprendre enormement que els quioscos de la Rambla estiguessin oberts i que ja tinguessin els periòdics de diumenge, amb les cròniques del matx i la foto del gol a la portada. No sé si va marcar Romário o Guillem Amor.

Abans o després de sopar —ja aneu veient que mala memòria— vam fer unes copes en un bar, en un racó de la plaça Reial. Entre cervesa i cervesa, el periodista mallorquí —un xicot d’allò més afable i civilitzat, a qui Max havia tingut l’amabilitat de fotocopiar el meu primer llibre: recordeu sempre que fotocopiar no és delicte, ans al contrari— m’explicava fil per randa la trobada de Jorge Luis Borges amb Robert Graves a Deià, tots dos ja ancians. Una ocasió sens dubte excepcional, de la qual ell havia estat testimoni. Me’l devia escoltar embadalit.

Els records fugeixen, s’esmicolen. De vegades, no saps com, retornen embrollats. Almenys l’escriptura permet fixar-los ni que sigui momentàniament. Paga la pena aturar-se a escriure. Fins i tot la mala memòria és preferible a l’oblit.