El tigre, el fantàstic i la multiplicitat de lectures

Pel que fa a la meva idea del fantàstic, crec que el deute amb Julio Cortázar és més que evident. En una entrevista que va emetre Televisión Española en 1977, Cortázar insistia a explicar que no concebia el fantàstic com un altre món a banda del món real, sinó com una part constituent de l’experiència quotidiana. Fantàstic, així, no s’oposaria a realitat, ni a realisme, sinó que s’hi uneix en un tot, s’hi entrellaça.

Tot seguit, en aquell mateix programa, l’entrevistador –Joaquín Soler Serrano– esmentava Bestiario (1951), el primer recull de contes de Cortázar, i feia referència al relat que dóna títol al volum: “Hi apareixen aquestes històries realment fascinants, començant per la de la senyoreta sensitiva que creu que té un tigre”, afirmava, tot intercalant alguna rialleta. L’escriptor, d’esquena, assentia discretament.

“Bestiario”, el relat, és al meu parer un dels millors que va escriure Cortázar. L’he llegit unes quantes vegades, però a mi sempre em va semblar —vaig entendre— que hi havia de debò un tigre en aquella casa de camp. Ni tan sols no em vaig plantejar que no hi fos. Deu ser que existeixen diferents maneres de llegir cada història, o d’entendre el món, algunes més fantàstiques que altres. No ens prenem tots igualment, per exemple, les coincidències que ens esdevenen.

(En Calvin i Hobbes, la tira còmica de Bill Watterson, Hobbes sol aparèixer com un tigre: sempre que ell i Calvin, que és un nen petit, es queden sols. Però quan hi són els pares de Calvin, Hobbes només és un ninot de peluix. Això vol dir que realment no existeix el tigre? No necessàriament. Watterson prefereix parlar de dues versions de la realitat. Calvin hi veu un tigre, però els seus pares no. Soler Serrano tampoc no el veia.)

Després de “Bestiario”, l’entrevistador i l’entrevistat abordaven explícitament aquesta qüestió de la multiplicitat de lectures a propòsit de “Casa tomada”. Cortázar deia que va ser la transcripció d’un somni, d’un malson en el qual era expulsat a poc a poc de casa seva per una presència ignota, ominosa. Li va xocar, doncs, que molts veiessin en aquest conte una metàfora del peronisme, però no descartava que fos una interpretació correcta: en els contes, com en els somnis —com en la vida—, no sempre som conscients a priori de tots els significats, ni de totes les intencions. Rarament ho som.