El temps no em condeix

En el cèlebre conte “El perseguidor” de Julio Cortázar, el saxofonista boig i genial –personatge inspirat en Charlie Parker– explica al narrador que entre la parada del metro d’Odéon i la següent –un trajecte d’un minut– ha estat capaç de rememorar amb morositat, amb tots els detalls, diversos episodis de la seva vida, inclosa mot a mot, nota a nota, una llarga cançó que li cantava la mare quan era petit. Tot plegat en un minut. Aquesta paradoxa temporal és una de tantes experiències estranyes que l’obsessionen.

Jo, molt més vulgar, avui he tancat els ulls en la parada de la Farola –en l’autobús: a Castelló encara no tenim metro– i en tornar a obrir-los, al cap d’un segon, ja érem dues parades més enllà, en l’avinguda de Borriana. És a dir, a l’inrevés que el saxofonista: a mi el temps no em condeix. O que passo molta son.

Carles Bellver Torlà @carlesbellver