Principal

Cal·ligrafies vs. tipografies (simple minds)

Article d’Esther Tusquets en Babelia, ahir: “Heidegger y el correo electrónico”. L’escriptora i editora confessa que, tot i conèixer-ne els avantatges, el correu electrònic no li agrada i s’hi ha resistit. “Inútilmente”, perquè el progrés va així. Fins ara, però, diu que no havia argumentat la seva posició contrària. Ni ara tampoc, pense jo després de llegir l’article complet. En la darrera frase el resumeix com un “réquiem por la escritura a mano”: un comiat i una lamentació, no un argument.

Em faig algunes reflexions ràpides.

  1. És una llàstima que persones intel·ligents no percebin res més que avantatges “pràctics” en el correu electrònic. En realitat volen dir instrumentals: velocitat, estalvi. Costa tant adonar-se de les possibilitats comunicatives que obren el correu i altres tecnologies emergents? Quantes converses, quants intercanvis no podrien tenir lloc mai d’una altra manera per condicionaments de distància o de temps.
  2. L’objecció principal d’Esther Tusquets contra el correu electrònic sembla que és la despersonalització. És aleshores que cita Heidegger: “En la escritura a máquina todos los hombres parecen iguales”. I tot seguit ella rebla: “[en] los e-mail lo son sin paliativos”. Que potser no en llegeix el contingut? Sembla que pateixi una fascinació per la cal·ligrafia, tan nefasta sens dubte com la fascinació per la velocitat que atribueix als partidaris del correu electrònic. D’altra banda, no es deu fixar gaire en els llibres que publica la seva editorial, o els trobaria també tots iguals. Si no és que té el rar privilegi de llegir-los manuscrits, de la pròpia mà dels autors.
  3. No és tan senzill. No s’han deixat d’usar els bolis (o les plomes) i els quaderns. Ni els serveis de correus han tancat, ni les impremtes. El vídeo tampoc no va matar l’estrella de la ràdio. Potser la culpa és de les comparances: comencem a entendre les coses noves assimilant-les a aquelles que ja coneixíem i parlem de correu, de blogs, però això no vol dir que s’imposi reemplaçar sempre totalment les velles amb les noves.
  4. Ja té raó a sospitar que el correu electrònic “tal vez hubiera suscitado en Heidegger ciertos reparos.” En lloc del rector nazi de Freiburg, jo prefereixo recórrer a un professor d’Oxford de perfil més moderat: John L. Austin (How to Do Things with Words, “Other Minds”, etc.). Austin va dir alguna vegada que el món i les persones són complexos. I que els que són simples són els filòsofs: els que ens posem a filosofar i tot d’una simplifiquem. Digressió, o no tant: la diferència entre Austin i Heidegger podria ser la mateixa que MacIntyre va remarcar que hi ha entre Aristòtil i Plató: si el primer era merament conservador, l’altre va ser un reaccionari dels grossos.

(Les reflexions precedents són ràpides perquè aquesta nit encara tinc feina a casa i demà he de matinar. Jo no sóc ric i per tant no em sobra el temps. La senyora Tusquets, parlant del “culto omnipresente a la velocidad”, no entén que tinguem pressa i que ningú vulgui guanyar un temps “para el que temo que muchas veces no se dispone de otra ocupación mejor”. Millor, no ho sé, però més urgent moltes vegades sí. Li ho assegure.)