El projecte va començar amb una reunió amb membres del Govern valencià, que sol·licitaren a Telefónica —havia oferit ajuda en big data— dades sobre moviments des de Madrid a València. La secretària d’Estat de Digitalització i IA, Carme Artigas, va demanar ampliar el seguiment a tot Espanya.
Jo ja era (una mica) keynesià fa trenta anys.
Dit d’una altra manera: amb qui s’escrivia Milton Friedman?
Les boires són ben rares.
Dels “Factors geogràfics que condicionen el dialecte”, en Vocabulari castellonenc de Germà Colón Domènech, que va faltar ahir.
Gènesi 11, 1–9: la diversitat lingüística és una decisió divina. Resulta tan contradictori oposar-s’hi des de posicions nacionalcatòliques!
En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter.
Després van dir:
—Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.
El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.
Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.
Bon dia.
—No et podries creure amb quina mena d’advocacions m’hi vaig ensopegar: sant Josep Mengele, sant Penis, santa Fam Canina. T’ho juro. Jo no me’n sabia avenir.
Avui fa dos anys que vaig publicar aquest conte (potser infantil, però no molt) inspirat en el refugi antiaeri de la plaça Tetuan de Castelló: Una història subterrània.
📎 The Earliest Depiction of Jesus Was a Mocking Tribute to Christianity
El grafit d’Alexamenos. Roma, entre el segle I i el segle III. Crist crucificat amb cap d’ase.
La referència a l’adoració d'ases prové d’una història explicada per l’historiador romà Tàcit, en què un grup de jueus, expulsats d’Egipte, vagaven pel desert, esgotats i morint-se de set, fins que un ramat d'ases salvatges els va guiar fins a una bassa. Un per un, van començar a venerar l’animal que els va salvar. L’associació de jueus amb ases es va convertir en un lloc comú en els textos històrics hel·lenístics i llatins.
📎 Martin Weller: Open ed as the anti-disruption
… la disrupció és un model pobre per a l'educació, i deixa un mal llegat.
L'educació oberta, en canvi, és un paradigma que promou els valors que volem per a l'educació superior.
La darrera categoria és una aportació de L. Ron Hubbard; jo havia pensat durant anys que només hi havia dos arguments: ell em va assenyalar el tercer tipus.
Robert Heinlein concedeix que, en lloc de trobar-la, el noi pot perdre la noia; o trobar-la massa tard; o trobar-ne més d’una; o renunciar-hi… No caldrà que aclarim, avui, que tampoc no tenen per què ser un xicot i una xicota, ni en aquest ordre. Es tractaria, doncs, de qualsevol mena d’història d’amor. La segona categoria, el sastre valent, es refereix a l’individu menor que fa una gran feta. La tercera és la història d’algú que, confrontat amb els fets, ha de canviar la seva visió de les coses.
Addicionalment, Quote Investigator enllaça dues altres categoritzacions alternatives, una de Borges amb quatre tipus i l’altra amb només dos. Ens agraden els esquemes, com més simples millor.
📎 Fallece el poeta nicaragüense Ernesto Cardenal, figura clave de la Teología de la Liberación
Jo tenia quinze anys, el 4 de març de 1983, i encara recorde aquell moment televisiu, quan Wojtyła va esbroncar Ernesto Cardenal literalment davant de tothom i vaig entendre quina mena de persona era cada un. (“Haga como yo,” imagine que devia amollar Wojtyła a Cardenal, “no se meta en política”. Però en polonès o en llatí.)
Al febrer de 2014, quan vaig presentar La nit mil dos a Castelló, se’m va acudir ensenyar tres llibres amb la intenció d’emmarcar la meva idea de la literatura i les meves aspiracions —la meva ambició— com a escriptor: els contes curts de La muralla china de Kafka, els poemes de Los conjurados de Borges i les proses de Diana i la mar Morta de Joan Perucho. Sabia que aquesta no era una de les obres més celebrades de Perucho, i em pareixia —em pareix— que havia estat, fins i tot, menystinguda. A mi, tanmateix, em fascinaven el misteri, l’ambigüitat i l’evocació poètica d’aquell estrany puzzle, que no ho deia tot i suggeria molt. Per això m’alegra tant que s’hagi tornat a reeditar, aquesta vegada amb tota la cura que crec que mereix, i acompanyat d’un altre títol que també es feia difícil de trobar: Cendres i diamants (el meu exemplar, aconseguit mitjançant una llibreria de vell, porta el segell dels Serveis Terriorials de Cultura).
En Els homes invisibles (Comanegra, 2020), s’hi recullen, doncs, formant una sorprenent unitat, el primer Perucho, de 1953, i el darrer, de 1989. Edició a càrrec de Julià Guillamon i Jordi Puig i deliciós epíleg de Marina Espasa. Jo també envege, com ella, qui pugui ara llegir per primera vegada aquestes pàgines extraordinàries.
I deixa el lector a la vora de l’abisme, perquè acaba de veure l’invisible però també té ganes d’un got de vermut.
📎 Jorge Dioni: Del Fuero a la República (el surco del carlismo)
Verlo como una lucha entre el progreso y el inmovilismo o el retroceso es simplificador y es una estrategia hegemónica del nuevo modelo para hacerse pasar por inevitable, porque también puede presentarse como un enfrentamiento entre la acumulación individual y las estructuras comunitarias. El proceso de industrialización se podía haber producido extendiendo esa visión de la propiedad comunal a las nuevas formas de producción, algo que no suele tenerse en cuenta.
Carrer dedicat a l’organitzador de la Gran Redada, o intent d’exterminació del poble gitano a Espanya (1749).
📎 Exclusive: Google users in UK to lose EU data protection - sources - Reuters
Irlanda, on Google i altres empreses tecnològiques nord-americanes tenen la seu a Europa, roman a la UE, que té una de les normes més agressives de protecció de dades del món, el Reglament General de Protecció de Dades. Google ha decidit desplaçar els usuaris britànics fora de la jurisdicció irlandesa perquè no està clar si Gran Bretanya seguirà amb el GDPR o adoptarà altres normatives que puguin afectar el maneig de les dades dels usuaris.
📎 Daniel Dennett: Will AI Achieve Consciousness? Wrong Question
A la llarga, una “IA forta”, o intel·ligència artificial general, és possible en principi però no desitjable. L’IA molt més restringida que és possible avui a la pràctica no és necessàriament dolenta. Però presenta els seus propis perills, principalment que es pot confondre amb una IA forta!
La bretxa entre els sistemes actuals i els sistemes de ciència-ficció que dominen la imaginació popular és encara gran, tot i que molta gent, tant llega com experta, aconsegueix subestimar-la.
📎 Artur Aparici: ‘El govern valencià vol evitar el diagnòstic del Fòrum de la Nova Ruralitat’
Conscienciació que el despoblament és resultat d’una determinada gestió del territori, i que es pot revertir + pla de xoc: transport públic a demanda; serveis bancaris bàsics; marc legislatiu diferenciat; dotació d’habitatge; borses de treball territorialitzades; telecomunicacions ràpides; agricultura i ramaderia de proximitat; diversificació del teixit productiu…
Mao Zedong, Gerald Ford i Franco. Intel·ligència artificial, 5G i el MWC. La primacia de la geopolítica. “Si conociésemos en tiempo real las claves de todo lo importante que ocurre, enloqueceríamos.” Ecos de Lovecraft i no tan sols de Sax Rohmer?
📎 Enric Juliana: El regreso de Fu Manchú
📎 Images of 100,000 Artworks From Paris Museum Collections Now Freely Available to the Public
El usuaris poden baixar un arxiu que conté una imatge d’alta resolució, un document amb detalls sobre l’obra seleccionada i una guia de bones pràctiques per a utilitzar la imatge i citar-ne les fonts.
En l’eterna lluita entre el bé i el mal, avui és divendres.
📎 GitHub - simonthum/git-sync: Safe and simple one-script git synchronization
This scrips intends to sync near-automatically via git in "tracking" repositories where a nice history is not as crucial as having one.
📎 Are Algorithmically-Generated Term Papers the Next Big Challenge to Academic Integrity?
Hi ha webs on l’estudiantat pot pagar perquè algú li escrigui el treball… o perquè l’escrigui o reescrigui una màquina. No ens hauria d’estranyar, atès que pretenem que les màquines corregeixin aquests mateixos treballs.
Val la pena assenyalar que algunes empreses estan creant programari per a corregir automàticament els treballs i estalviar temps als professorat. De manera que, si el professorat corregeix amb robots, potser se'n segueix que l'estudiantat demanarà als robots que li facin la feina.
Diana i la mar Morta (1953) va ser el primer llibre de prosa de Joan Perucho. He llegit que ara, en ocasió de l’Any Perucho, es tornarà a reeditar molt aviat. No sé per què, en algunes edicions recents, i en fer-ne esment dins d’altres obres, la mar del títol havia començat a aparèixer en minúscula: Diana i la mar morta. És evident que aquest canvi tipogràfic, que en modifica el sentit, s’hauria d’haver justificat, i no em consta que s’hagi fet. La mar Morta, en majúscula, és el cèlebre llac salat entre Cisjordània, Israel i Jordània. En minúscula, tanmateix, seria una mar qualsevol, o la mar en abstracte. Perucho havia utilitzat sempre la majúscula. Per exemple, en el preàmbul de l’edició original:
Quant al títol, he conservat el de «Diana i la Mar Morta», si bé vaig estar temptat d’afegir-hi la paraula anglesa «puzzle». El meu amic, l’escriptor Salvador Espriu, m’aconsellà de substituir-la per qualsevol altra, per exemple, «mosaic». Finalment, no he tocat res.
O, dins del mateix llibre, en la peça que li dona títol:
Diana era una noia que estudiava a la Facultat de Lletres de Madrid. Va tenir un flirt amb un jove professor de Geografia. En una ocasió, li va regalar el llibre de Constantin Zoubichryn, La Mar Morta, que l’apassionà enormement i enfortí la seva vocació. El jove professor havia declarat que el seu amor era més fort que la mort. Projectà de fer oposicions a càtedra i casar-se.
Tinc l’exemplar de La Mar Morta i conec aquests detalls perquè, durant la guerra, els qui estàvem al servei de les armes sabíem coses insospitades.
Una altra d’aquelles peces, “Exercici literari”, resultava, potser, geogràficament ambigua, o confusa, ja que s’hi barrejaven la mar Morta i Alexandreta, o Iskenderun, que és més al nord i a la vora del Mediterrani… Però la referència que em pareix definitiva es troba dins del poemari Itineraris d’Orient (Edicions 62, 1985, p. 65):
Retorno al lloc des d’on Diana veié, per primera vegada, la mar Morta. Les aigües són com mercuri; és difícil banyar-s’hi. Tristos són els paratges d’aquesta mar salada.
La galeria subterrània de l’UJI no s’acaba mai.
📎 Google Photos trialing subscription to get best pics printed
Per 7,99€, Google t’enviarà a casa deu fotos impreses cada mes, seleccionades automàticament entre les millors (?) que hagis fet. No es descarta, però, alguna sorpresa. Què podria fallar.
Organic & Ethical Chocolate. Part del berenar d’avui.
