El paper de la violència en la Transició

Xavier Diez ressenya el llibre de Xavier Casals La Transición española: el voto ignorado de las armas. Amb més de sis-cents morts en més de dues mil accions violentes documentades, la transició del franquisme a la democràcia va ser molt menys pacífica i exemplar del que vol fer creure la propaganda oficial. Però la tesi de l’autor és que la violència, paradoxalment, ajudà a consolidar la reforma del sistema.

[…] Casals considera que, si bé la violència tenia una motivació clara de desestabilitzar l’estat (ja fos per fer-lo involucionar, ja fos per redirigir-lo cap a la ruptura radical amb el franquisme), es produí la paradoxa que ajudà a consolidar la democràcia més o menys dissenyada per franquistes i opositors disposats a transigir. La pressió de les armes, en un moment delicat de canvi històric i social, a parer de l’historiador feu guanyar partidaris del sistema democràtic. El fet que cada setmana es produïssin morts, enterraments, trets o bombes, lluny de buscar sortides radicals va empènyer una opinió pública en procés de formació i modernització a abjurar de la solució armada, a emancipar-se d’una història que, com repetien els manuals escolars d’història, semblava destinada a la tragèdia. I, el fet cert és que l’estat, amb el pas dels anys i la consolidació de les institucions, va passar a esdevenir un dels estats amb menor taxes d’homicidi del món.