Si un de nosaltres agafa l’èbola, jo me n’aniré a París

En un debat parlamentari a la Comunidad de Madrid, explica eldiario.es, el portaveu del PP va afirmar en to solemne que el conseller de sanitat regional havia tingut a càrrec seu, durant la crisi de l’èbola, la major responsabilitat del món sencer. No prou satisfet amb aquesta hipèrbole, va afegir que, al capdavall, aquest il·lustre personatge havia salvat Occident d’una catàstrofe històrica (sic). I, adreçant-se als diputats de l’oposició, va rematar:

En cas que la gestió de la crisi hagués fracassat… molts de vostès no serien ací, per por o per malaltia.

Atents a la segona persona: “vostès”. Ell no s’hi comptava. A mi, aquest lapsus —o no— em va fer recordar un d’aquells acudits que contava Sigmund Freud, el del senyor que diu a la seua muller: “Si un de nosaltres dos es mor, jo me n’aniré a viure a París”. En el subconscient, no era pas ell, sinó ella, qui es podia morir. La mort d’un és més difícil de pensar. I això mateix es pot dir del portaveu del PP. Hi ha una certa mena —o casta— de gent —servidors públics?— que, amb raó o sense, se senten immunes a tot.