La vista cansada?

Ahir, en la presentació de La nit mil dos a València, em vaig descuidar d’explicar el perquè del títol d’aquest blog. La solució —en vaig fer esment un altre dia— és a la pàgina 115 del llibre (6:43 de la matinada):

Que tinc la vista cansada, em van diagnosticar l’altre dia en l’òptica com qui no diu res.

De tantes coses que he vist?, em vaig demanar per a mi, en silenci. Potser sí. Però moltes, no cal dir-ho, pagaven la pena: la pena —tremenda— de viure. L’estany del Parc de Ribalta, la basseta dels peixets, buida; n’havien obert el desguàs per netejar-la i me’n recorde com si fos ara que em va parèixer fondíssima, perquè jo era un xiquet molt menut, tan menut que em podria perdre, em repetien dia sí dia també, si m’endinsava en les maranyetes, els caminets tortuosos i ombrívols del bosc dels contes. Una torre malmesa i un pou, en la Casa del Batle de Vilafamés, que van ser per a mi els arquetips de la torre i del pou, de les ruïnes romàntiques […]

La relació, evidentment, segueix, a la manera de les enumeracions que Borges diu que heretava de Walt Whitman i dels salms bíblics.