L’idil·li del tramvia

S’han escrit contes sobre aquest tema fins i tot des d’abans que els publicistes descobriren el filó. Recorde, ara, els següents:

• “Una faula”, de Robert Fox, en Sudden Fiction o Ficción súbita (Anagrama). Un xic agafa el metro el primer dia de feina, coneix una xica i el revisor es disposa a casar-los a punt d’arribar a la parada.
• “Ómnibus”, de Julio Cortázar, en Bestiario (Alfaguara). El xic i la xica aconsegueixen baixar abans que el trajecte, que ha esdevingut un malson, acabe malament.
• “Idil·li en tramvia”, de Josep Carner, en Contes del noucentisme (Granica). En baixar la jove estrangera i rossa, el narrador s’adona que és coixa, pobreta.

M’ha fet pensar-hi la relació amorosa de les nostres autoritats amb aqueix fals tramvia, que ells es complauen a anomenar emfàticament “transport de via reservada”, o també “bus guiat”, tot i que no pareix que siga res més que una versió poc actualitzada del vell troleibús que ja va recórrer Castelló el mil nou-cents seixanta i tants.

Siga com vulga, la primera línia anirà des de l’Àgora de la Universitat fins al Parc de Ribalta. Abans, però, caldrà construir un nou pont sobre el Riu Sec, i això retardarà la inauguració almenys fins a setembre. Diuen, tanmateix, que l’avinentesa de les eleccions pot fer convenient que al maig circule ja “en proves”, encara que s’haja d’aturar en arribar al riu.

Em represente, doncs, uns viatgers —entre els quals, potser, una parella de nous enamorats— que són amablement convidats a baixar del vehicle en una mena d’atzucac, davant d’un riu sense aigua d’allò més semblant a la fi del món. I aquesta atmosfera grotesca, irreal, em convenç una vegada més que la vida imita l’art. Sens dubte, els guionistes d’alguns polítics d’aquestes contrades són genis no reconeguts de la literatura imaginativa.