El temps no em condeix

En el cèlebre conte “El perseguidor” de Julio Cortázar, el saxofonista boig i genial —personatge inspirat en Charlie Parker— explica al narrador que entre la parada de metro d’Odéon i la següent —un trajecte d’un minut— ha estat capaç de rememorar amb morositat, amb tots els detalls, diversos episodis de la seua vida, inclosa mot a mot, nota a nota, una llarga cançó que li cantava la mare quan era petit. Tot plegat en un minut. Aquesta paradoxa temporal és una de tantes experiències estranyes que l’obsessionen.

Jo, molt més vulgar, avui he tancat els ulls a la parada de la Farola —en l’autobús: a Castelló encara no tenim metro— i en tornar a obrir-los, al cap d’un segon, ja érem dues parades més enllà, a l’avinguda de Borriana. És a dir, a l’inrevés que el saxofonista: a mi el temps no em condeix. O que passe molta son.